El pensament crític empàtic,
la clau està començar per nosaltres.
Crec que vivim en un sistema dissenyat perquè competim entre nosaltres, que sovint premia més les habilitats tècniques que les humanes. Això ens porta a actuar des de la por i l’(auto)exigència oblidant que el problema no són les persones sinó aquest sistema que ens acaba absorbint. No volem ser els últims i, sense adonar-nos-en, ens hi acabem adaptant. 😔
El pensament crític empàtic esdevé una eina fonamental en aquest context. No només per transformar el que ens envolta, sinó també per impulsar la nostra pròpia evolució des d’un lloc més saludable, amable i sostenible en el temps.
Quan aprenem a qüestionar-nos amb empatia, obrim la porta a entendre’ns millor, a guanyar claredat. Descobrim que moltes reaccions nostres provenen de pors, creences imposades o experiències passades. És un patró que es repeteix en la majoria de les persones: és humà. No es tracta de posar en dubte el nostre valor, sinó de revisar-nos per poder progressar. Algunes vegades ens reafirmarà, i altres ens permetrà detectar noves oportunitats de creixement, però sempre hi sortirem guanyant.
- Ens ajuda a empatitzar amb nosaltres mateixos i amb les altres persones, aprenent a posar en pràctica una comunicació assertiva.
- Ens permet ser íntegres i alinear-nos entre el que prediquem i les nostres accions, reforçant l’amor propi i que la nostra veu es faci escoltar.
- És on tenim més poder d’acció i som els principals beneficiats. Per experiència pròpia, estic convençut que genera més impacte inspirar des de l’exemple que fer-ho a través de retrets.
Ara bé, per mi el repte és trobar l’equilibri entre ser compassiu i sincer. Ser-ho implica acceptació, i és difícil perquè hem après a exigir-nos ser perfectes i a no poder fallar. Això provoca que moltes vegades reaccionem posant-nos a la defensiva o desviant la crítica als altres. Se’ns desperta l’instint de supervivència, ja que sentim que la situació ens posa en perill. Però si tenim la capacitat de reflexionar i apartem aquestes dinàmiques que ens desgasten i ens aïllen, ho veurem com una oportunitat.
Ser crítics és important, però també importa el com, fer-ho amb assertivitat. Per això quan fem ús del pensament crític hem de mantenir aquesta mateixa actitud comprensiva i remar com a equip. No busquem culpables ni posem en dubte el valor de ningú. Estem desafiant un model que fomenta la individualitat i ens fa confondre amor propi amb ego.
Pot semblar el contrari, però si apaguem el soroll mediàtic sento que estem en un bon moment social, que estem començant a qüestionar el sistema en massa, a pressionar-lo i el més important, estem aconseguint canvis… Estem preparats per fer un pas més, és el moment per empoderar-nos, retroalimentar-nos i recuperar el que realment importa, compartim i ens fa humans.
Ens ajudem i aprenem a transformar l’ego en amor propi?
Un exemple: les addiccions.
Pensa en qualsevol addicció. Fins que no reconeixem que tenim un problema, no podem buscar una solució. Ens excusem amb tòpics com “tothom ho fa”, “no és tan greu”, “me’n sortiré sol”… però en el fons som conscients que necessitem ajuda. D’entrada és lògic que instintivament la rebutgem i ens costi de reconèixer-la, però a vegades una visió crítica externa és just l’impuls que ens permet veure allò que no podíem i en un futur agrairem.
Si tenim una mirada empàtica i entenem el context social que hi ha al darrere i totes les facilitats que ens posen perquè hi caiguem podrem convertir el sentiment de culpa en resiliència i empoderament per sortir-ne. No és culpa nostra, però sí que tenim la responsabilitat de cuidar-nos.
La clau és entendre que són situacions que ens podria passar a nosaltres en circumstàncies similars i, com passa amb les mascaretes dels avions, per poder ajudar els del costat primer ens hem d’assegurar que ens la sabem posar nosaltres per evitar que acabem restant en comptes de sumar.